Carloandrés, valencià de soca-rel malgrat que nascut accidentalment a Sada, és el tercer fill d’Alfons López Vidal, natural de València —caporal de carrabiners i músic militar—, i de Manuela del Rey Martín de Vidales, nascuda a El Escorial. Carloandrés sempre porta amb orgull les seves identitats valenciana, gallega i eivissenca. No en renega mai ni corregeix aquells que diuen que és un pintor gallec, basant-se amb el seu lloc de naixement, un pintor valencià, pels orígens i la formació, o un pintor eivissenc, perquè és a Eivissa on ha viscut i ha desenvolupat la major part de la seva carrera.
Carloandrés gaudeix d’una sòlida formació acadèmica assolida els anys quaranta a les escoles de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i de Sant Carles (València), i també a l’Escola d’Arts i Oficis de la capital llevantina i en la seva feina d’aprenent al taller dels famosos imatgers valencians Rausell i Llorens. És també a València on adquireix els seus primer materials, la seva primera caixa de pintures, els seus primers colors a la botiga de Lluís Viguer, una institució de l’art valencià dels segles XIX i XX.
Així, en la seva formació, s’arreplega la teoria amb la pràctica escultòrica que tant influirà la seva perspectiva artística. L’artista combina, des de ben jovenet, totes i cadascuna de les expressions de les Belles Arts: l’escultura, el dibuix, el gravat, l’aquarel·la i l’oli sobre llenç i taula.
Per les seves mans discorren indistintament gúbies i argila, tòrculs i pinzells. Els artistes que més influeixen en la seva formació inicial són Vázquez Díaz, Tuset i Benedito, tres dels pintors i professors més reconeguts de l’època.
El seu debut pictòric és a la mítica Sala Mateu de València, l’any 1948, des d’on es llançaren tants de pintors valencians de la seva generació, i companys seus d’estudis, com Mompó, Sempere, Arcas, Llorens. En aquesta primera exposició, ja apareixen alguns dels que seran els seus gèneres més estimats: el retrat, el paisatge i la natura morta o, com diuen d’altres, la vida immòbil. Arran d’aquesta mostra, i de la consideració que en tenen els seus professors a València, obté per concurs oposició la primera pensió individual que concedeix la Caixa d’Estalvis de València (1950-51), gràcies a la qual Carloandrés recorre el país fent un estudi sobre un dels seus pintors més admirats, Zurbarán.
Gràcies a aquesta pensió fa el seu primer contacte amb les illes Balears, amb una breu estada a Palma, on pinta diverses de les obres que ara es conserven al fons de l’Obra Social de Bancaixa. D’aquells anys són uns irrecognoscibles quadres de Carloandrés, de factura clàssica i pintats en ocres, sienes i negres, a la manera d’aquell temps.
L’any 1958, després d’un breu pas per l’Institut Laboral de Lalín (Pontevedra), obté la segona millor puntuació a les oposicions per a les càtedres de Dibuix Artístic de les escoles d’Arts i Oficis. Contra tot pronòstic, tria la plaça de Dibuix Artístic de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics d’Eivissa, vacant a causa de la jubilació del pintor Agudo Clarà. L’arribada a Eivissa copsa profundament l’esperit del pintor que, en menys de dos anys, fa un tomb radical cap a la maduresa pictòrica, cap a un estil colorit i lluminós, ple de matisos, que ja l’acompanya per sempre malgrat els canvis en el tractament de la matèria.
En arribar a Eivissa, s’integra ràpidament com un més al reduït grup dels pintors eivissencs i residents, amb els quals comparteix experiències i exposicions. Malgrat no formar part de cap dels dos grups organitzats de l’època —Grup Puget, format el 1962 per quatre eivissencs, i Ibiza 59, un col·lectiu d’artistes estrangers— la influència de Carloandrés en l’ambient artístic pitiús es fa palesa tant en l’àmbit social com en l’educatiu. Una llista dels deixebles que passen per les seves classes aquells cinquanta anys d’ensenyança seria interminable: pintors, escultors, decoradors i arquitectes. Vicent Calbet, Maria del Carmen Zaragoza, Josep Marí, Pere Guasch, Pilar Villangómez, Francesc Riera Bonet, Toni Cardona, Carles Guasch, Joan Ribas, Moreno, Marc Tur, Anneliese Wit, i un llarguíssim etcètera, reben formació en el dibuix artístic i tècnic de les seves mans.
A Eivissa coneix també el pintor català Miquel Villà, llavors ocupant habitual —amb la seva esposa Blanca— d’una habitació de la Fonda la Marina. Villà passa llargues temporades a Eivissa des d’abans de la Guerra Civil, i té una estima especial pel paisatge i la llum de l’illa. La seva amistat, que es manté fins a la mort del pintor català, produeix una estimulant relació intel·lectual i artística, que arriba a influenciar l’estil d’ambdós pintors, que intercanvien tècniques i temes.
El marqués de Lozoya, un del grans crítics i estudiosos espanyols de la Història de l’Art del segle XX, li dedica un llarg article al Diario de Ibiza, el 5 d’agost de 1961. Amb motiu de la seva exposició «Homes i paisatges d’Eivissa», el crític afirma: «aún los críticos afiliados a la estética de lo no figurativo, debieran detenerse a estudiar los cuadros de Carloandrés, este pintor tan honrado, tan fiel a sí mismo, tan incapaz de farsas y componendas». I segueix: «Carloandrés ha tenido el acierto supremo de la fidelidad a su propia alma y por eso su obra tiene un valor que permanecerá en tanto veremos hundirse en los abismos del olvido las creaciones de muchos seducidos por lo cantos de sirena de críticos y marchantes, que están convirtiendo el campo de la pintura actual en algo inmensamente monótono y aburrido».
Carloandrés pertany a aquella generació d’artistes de la llum mediterrània que sorgiren reivindicant Sorolla contra els «sorollistes», com diu d’ell el poeta José Hierro, a la crítica que li dedica d’una de les seves exposicions a la Sala Toisón de Madrid, l’ara llunyà 1964.
Durant aquest darrer més de mig segle, ha exposat individualment en més de cinquanta ocasions i ha participat en un gran nombre d’exposicions col·lectives. Al seu moment, és un dels pintors d’Eivissa amb una més continuada presència a l’exterior. A Palma, exposa a les Galeries Danús (del pintor Bússer) el 1962. Posteriorment, ho fa a les Galeries Costa (1965), regentades per Josep Costa, Picarol, al Cercle de Belles Arts (1966, 1967, 1968 i 1972), a la Galeria J. Blanes (1973, 1974 i 1975), a Byblos (1978), una altra volta a la Danús (1979, 1980 i 1981), a la Galería Nadal (1983) i a l’Horrach-Moyà (1995). A més de les nombroses exposicions a Eivissa, ha mostrat la seva obra a Sevilla, València, Saragossa, Madrid, Neuchatel i Lavaux (Suïssa), etcètera.
Dels premis i reconeixements obtinguts destaquen el Molina Higueras i el diploma de mèrit de la Reial Acadèmia de San Fernando, la menció honorífica i medalla de bronze a la Biennal d’Art del Regne de València (1951), la medalla de plata de la primera Exposició de Belles Arts de la Societat Benimar de València (1954) i l’accèssit al concurs per a la decoració de la capella de Las Navas del Marqués; a més participà al concurs de murals per a la basílica de Nostra Senyora d’Arantzazu, exposats al Museu d’Art Contemporani de Madrid.
Carloandrés ja arriba format, però és a Eivissa on és converteix en mestre. El seu esguard pur transforma la realitat i la torna ànima. El seu suposat realisme no és tal. No pinta els objectes, sinó que vol trobar l’esperit de les coses i l’ànima de les persones. Carloandrés romp el tòpic del blanc eivissenc i pinta una Eivissa colorista, de terres vermelles, de cels blaus i freds o envaïts de sol i calor, de parets rompudes de blau i malva. És un pintor urbà quan juga a transformar les perspectives i els mòduls que li atorga la ciutat. És un pintor poètic quan surt als camps de Vila, al Puig des Molins, i reflecteix com ningú la llum dalt la terra, les cases, els solcs, els pallers, la vida bucòlica al petit paradís. La terra entra físicament al seus quadres i la matèria es recaragola, tot lluitant per alliberar-se del domini imposat per l’artista.
El 1965, conegué Morella, i salvant l’estiu de 1967, que dedicà a pintar a la Pobla de Segur amb el seu amic i pintor Miquel Villà, es desplaçà a la ciutat dels Ports cada any fins a 1978. A Morella troba paral·lelismes amb la composició i temes que tant li agraden d’Eivissa; a més, li aporta unes noves experiències estètiques i vitals. El pintor recorre camins i muntanyes plasmant l’agrest paisatge morellà. Als seus carrers troba una escola de dibuix, de color, de perspectiva, que l’enamora durant anys i anys.
L’artista no es vol encasellar en un localisme còmode per a ell. Igual que no ha volgut tancar-se a Eivissa, arriba un moment en què ha d’optar per dividir el temps i els recursos de què disposa amb altres localitzacions. Vol donar un tomb als seus paisatges i això requereix temes nous. Així, entre 1979 i la seva jubilació el 1991, intercala estades a Jaca i a Castro Urdiales. Dues destinacions ben diferents per exercitar el seu amor al paisatge. Aquests viatges es complementen amb una sèrie de visites als principals museus d’Europa, que li aporten nous punts de vista i nous reptes.
Dels seus viatges i de la seva circumstància vital, surten nous treballs, aquesta vegada amb domini del treball d’estudi. Noves reinterpretacions de les natures immòbils i retrats. El paisatge ara cedeix espai, tot i que no desapareix mai de la seva obra. Ara Carloandrés practica una pintura menys matèrica, amb una pinzellada domesticada pel coneixement i l’experiència. Composicions d’un realisme amb esperit, allunyat del mecanicisme materialista de l’hiperrealisme. Una pintura de pinzellada curta i precisa que cobreix el llenç a poc a poc sense fer-se evident.
L’any 2018 mor sobtadament a Eivissa, quan es preparava per recollir la Menció Especial de la Ciutat d’Eivissa, atorgada aquest mateix any, i a punt d’inaugurar sengles exposicions a la Sala del Refectori de l’Ajuntament Vell de Vila i a Es Polvorí. Les exposicions havien estat organitzades per l’Ajuntament d’Eivissa amb la col·laboració de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern Balear i l’Institut d’Estudis Baleàrics. La menció honorífica va ser lliurada a la seva família el dia 2 d’agost, en el curs d’un Ple de l’Ajuntament, i aprovada per unanimitat. Les exposicions s’inauguraren dia 3 d’agost, dues setmanes després del seu traspàs, amb la presència de l’Alcalde de Vila, el regidor de Cultura, el primer Tinent de Batle, la Consellera de Cultura i nombrós públic participant.
Té una entrada a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (EEIF). Hi ha obra seva al Palau Episcopal d’Eivissa, Escola d’Art d’Eivissa, Consell Insular d’Eivissa, col·lecció Ajuntament d’Eivissa (AHISME), Col·lecció de la Fundació Bancaja de València, Col·lecció de l’Ateneu Mercantil de València, Pinacoteca de la Fundació Francisco Brines, Ajuntament de Morella, Col·lecció de la Fundació Carloandrés, col·lecció de la família i nombroses col·leccions privades.
Cronologia
1926. De família valenciana, neix a Sada (A Corunya), on estava destinat son pare. És el tercer fill d’Alfons López Vidal natural de València, caporal de carrabiners i músic militar, i de Manuela del Rey Martín de Vidales, nascuda a El Escorial però també d’orígens valencians.
1929. Es trasllada a viure a l’Escorial (Madrid), seu del Col·legi de Carrabiners, on son pare havia estat destinat en qualitat de músic de la banda. Inici dels estudis primaris.
1933. Un nous ascens de son pare al grau de sergent, du la família a viure a la província d’Almeria. Durant uns mesos al Pozo del Esparto i després a la platja de Jaraco.
1934. Son pare opta a una plaça al Grau de Gandia, tot buscant la proximitat amb València. Allí el nin viu els horrors de l’inici de la Guerra Civil (1936) i les dissensions a la rereguarda republicana. Presencia l’assassinat d’un carrabiner de la República company de son pare, fet que el traumatitza profundament.
1937-1940. Després dels successos de Gandia, son pare és destinat a València, on roman durant tota la Guerra Civil. Viu els bombardejos i els horrors de la guerra. Criden la seva atenció els cartells i murals de la propaganda republicana, que tanta i tan bona presència tingueren a València. Adquireix la seva primera caixa de pintures a la mítica botiga de Lluís Viguer, del qual era veïnat i amb el qual, amb el temps, es fan bons amics. Estudis de secundària a l’Institut Lluís Vives, de València, que compatibilitza amb l’assistència nocturna a Arts i Oficis. Treballa d’aprenent als tallers dels escultors i imatgers Rausell i Llorens de València, on aprèn l’ofici. En finalitzar la guerra, son pare és sotmès a expedient informatiu, amb la conseqüent rebaixa de sou; és destinat a Roses (Girona).
1941-1943. No podent estudiar a València, es trasllada a Madrid, on viuen els seus oncles materns, amb una carta de recomanació de Rausell i Llorens per a un imatger madrileny. Prompte s’adona que la feina i els estudis són incompatibles, i abandona la feina del taller escultòric del qual, per altra banda, no cobrava. Inici dels estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de San Fernando (Madrid), on obté el premi d’escultura Molina Higueras, que, dotat amb una beca, li permet continuar els estudis.
1943-1946. Son pare abandona el servei i la família es trasllada, de forma definitiva, a València. Això permet que traslladi el seu expedient a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València, a finals del segon curs de carrera, en què ja havia optat per l’especialitat de pintura (1943). Finalitza els seus estudis a l’Escola de Sant Carles de València, on obté el Premi Juan de Ribera, València (1946).
1947-1948. Compleix els primers períodes del servei militar a les Milícies Universitàries, començant al campament de La Granja, on es gradua com a sergent. (estiu de 1947). Fa la seva primera exposició individual a València a la prestigiosa Sala Mateu (5 al 17 de juny de 1948), on també exposen altres companys d’estudis, com Eusebi Sempere. Aquell mateix estiu fa el segon període de pràctiques al campament de la milícia Universitària de Ronda, on obté el despatx d’alferes de Milícies Universitàries.
1949. Destinat al Batalló d’Enginyers de Sevilla. Durant aquest període es dedica a pintar un quadre per a l’Hospital Militar de Sevilla, amb una al·legoria de la Sanitat Militar, un parell de retrats i una còpia del quadre de Murillo de Sant Ferran de la catedral de Sevilla. Es desplaça, amb un permís verbal, a València per concórrer a l’oposició per a la primera pensió de la Caixa d’Estalvis de València, que guanya. Exposició a Sevilla a la Galería de Arte (11 al 25 de maig de 1949)
1950-1951. Havent guanyat el concurs oposició per a la pensió de la Caixa d’Estalvis de València, viatja per Espanya pintant i fent un estudi sobre Zurbarán. Menció d’honor a la primera Biennal del Regne de València (1951). Visita per primera vegada les illes Balears (Palma), on pinta alguns dels quadres que actualment es conserven al fons pictòric de Bancaixa a València.
1952. Contreu matrimoni a València amb Conxita Seguí Alabau.
1953. Medalla d’argent de l’Exposició Homenaje a Joaquín Sorolla a la Sala de Exposiciones de Benimar, València.
1954. Neix a València la seva primera filla, Conxa López Seguí. Ocupa la plaça de professor de Dibuix a l’Institut Laboral d’Ensenyança Mitjana de Lalín (Pontevedra).
1956. Segon premi del concurs dels murals del castell de Las Navas del Marqués. Madrid. Neix a València la seva segona filla, Margarita López Seguí.
1958. Exposició al Casino de Lalín (15 al 30 de juny de 1958). A Lalín fa les primeres classes particulars de dibuix al futur pintor Alfonso Sucasas. Guanya les oposicions a la càtedra de Dibuix Artístic de les Escoles d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. Tria la plaça d’Eivissa, atret per la fama de centre de reunió de pintors i artistes.
1958. Arriba per primera vegada a Eivissa (24 de juliol), per prendre possessió de la càtedra de Dibuix Artístic de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. S’estableix amb la seva dona i les dues filles en una casa de sa Carrossa, veïnat d’Isidor Macabich, amb qui fa una gran amistat. Exposició a la Sala Prat de València (15 al 31 de desembre de 1958).
1959. Trasllada el seu domicili al desaparegut edifici del carrer d’Ignasi Wallis, 1 (Eivissa). Estableix amistat amb el pintor català Miquel Villà. Primera exposició a Eivissa, a la sala de la Caixa de Pensions (6 al 22 d’agost de 1959). Fa la talla de la Mare de Déu del Vedrà (una Mare de Déu del Carme), que s’entronitza a la cova del Beat Pare Palau (Es Vedrà) el dia 20 de setembre. Exposició a Lavaux (Suïssa). Saint Saphorin. Chambre haute de l’Auberge de l’Onde (15 de desembre al 10 de gener de 1960).
1960. Exposició a Eivissa a la Galeria Tanit (23 de juliol al 6 d’agost). Exposició a Neuchâtel (Suïssa) a L’Ancienne Imprimerie du Banneret (6 d’agost al 31 de desembre de 1960).
1961. Neix a Eivissa el seu tercer fill, Andreu Carles López Seguí (gener). Es trasllada a viure a la casa de l’avinguda d’Espanya, 54 (Eivissa), que llavors era l’eixample de la ciutat. Exposició a la sala de la Caixa de Pensions (24 de juliol al 3 d’agost). Comença a fer classes d’Història de l’Art al Col·legi Seminari. Participa en el concurs per a la decoració de l’absis de la basílica d’Arantzazu, en què és seleccionat. El seu projecte s’exposa, amb els altres participants, entre els quals es troba una bona part de l’avantguarda espanyola de l’època, al Museu d’Art Contemporani de Madrid.
1962. Exposa a Vevey (Suïssa) a la Galerie Arts et Lettres (17 de febrer al 4 de març). Exposició a la sala de la Caixa de Pensions d’Eivissa (26 de juliol al 4 d’agost de 1962). Exposició a les Galeries Danús de Palma (15 al 30 de novembre de 1962).
1963. Exposa a Eivissa, a la sala de la Caixa de Pensions (20 de juliol al 4 d’Agost). Comença a fer classes de dibuix al Col·legi de la Consolació d’Eivissa.
1964. Exposició a Madrid a la Sala Toisón (22 de febrer al 4 de març). El poeta i crític d’art José Hierro li dedica un crítica extensa i laudatòria a la premsa madrilenya. Exposa a Saragossa, a la galeria Albiac (28 de març al 30 d’abril). Exposa a Eivissa, a la sala de la Caixa de Pensions (11 al 21 de juliol).
1965. Exposició a Palma a les Galeries Costa (13 al 26 de febrer). Exposició a Eivissa a la sala de la Caixa de Pensions (11 al 21 de juliol).
1966. Exposició a Palma, a la sala del Cercle de Belles Arts (21 de maig al 2 de juny). Exposa per primera vegada paisatges de Morella amb quadres d’Eivissa.
1967. Exposició a Palma, a la sala del Cercle de Belles Arts (10 al 23 de juny). Viatja a la Pobla de Segur (Lleida) convidat pel seu amic el pintor Miquel Villà i Bassols per pintar junts durant tres mesos.
1968. Exposició a Palma, a la sala del Cercle de Belles Arts (23 de novembre al 6 de desembre). Exposició a Eivissa, a la Sala d’Art Ebusus. Lloga una casa a Morella, on durant deu anys seguits es desplaça cada any durant l’estiu per pintar-hi.
1971. Exposició a Eivissa, a la Sala Xarc (2 al 15 d’octubre).
1972. Exposició a Madrid, a la Sala Grifé & Escoda (17 al 22 d’abril). Exposició a Palma, a la sala del Cercle de Belles Arts (3 al 17 de juny).
1973. Exposició a Palma a la Galeria J. Blanes (13 de desembre al 9 de gener del 1974).
1974. Exposició a Palma, a la Galeria J. Blanes. Abril
1975. Exposició a Palma, a la Galería J. Blanes.
1978. Exposició a Palma, a la Galeria Byblos (2 al 17 de febrer).
1979. Exposició a Palma, a la Galeria Danús (1 al 15 de febrer). Exposició a Eivissa, a la sala de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (18 al 28 de setembre).
1980. Exposició a Palma, a la Galeria Danús (febrer). Exposició a Eivissa, a la sala de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (21 al 30 de setembre).
1981-1983. És nomenat director de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Exposició a Palma, a la Galeria Danús (5 al 19 de febrer 1981). Exposició a Eivissa, a la sala de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (del 15 al 30 de setembre de 1982). Exposició a Palma, a la Galería Nadal (3 al 15 d’octubre de 1983).
1985. Deixa les classes de dibuix del Col·legi Seminari i del Col·legi de la Consolació d’Eivissa.
1987. Exposició a Eivissa, a la sala de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (15 al 25 de setembre).
1990. Exposició a Eivissa, a la sala de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (26 de novembre a l’11 de desembre).
1991. Es jubila de professor de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa.
1995. Exposició a Palma, a la Galeria Horrach Moyà (14 al 27 de febrer).
1997. Exposició a Eivissa, a la sala Alhadros Centre Cultural (15 d’octubre al 31 d’octubre).
1999. Participa en el disseny de diferents mata-segells especials de Correus, a l’edició d’un document filatèlic de record i al disseny del fulletó bloc commemoratiu de l’Exposició Nacional FILATEM a la Llotja de Palma, i en la medalla encunyada per la RFMT per a l’exposició.
2006. Exposició a Eivissa, a la sala del Club Diario de Ibiza.
2007. Medalla d’or del Grup Filatèlic de Palma, en agraïment pels seus treballs postals. També participa al disseny dels elements postals de la EXFILNA 2007, al Centre Cultural de la Misericòrdia, a Palma.
2011. Exposició Antològica, «La llum d’Eivissa» al Centre Cultural s’Alamera del Consell d’Eivissa (novembre, desembre).
2017. Protagonitza un capítol d’Aiguallums la sèrie de Filmòtica sobre el procés creatiu, amb el cineasta eivissenc Enrique Villalonga. Un dels seus quadres apareix a la portada del número 61 de la revista Eivissa, de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Inaugura, a les sales gòtiques de l’Ajuntament de Morella, l’exposició retrospectiva monogràfica “Carloandrés. Retorn a Morella. 1965 – 1978”; amb el suport de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes i de l’Institut d’Estudis Baleàrics. La inauguració compta amb l’assistència del President de la Comunitat Valenciana, Ximo Puig, la consellera de Cultura del Govern Balear, Fanny Tur, l’alcalde de Morella, Rhamsés Ripollés, i la regidora de Cultura, Rocio Querol. L’exposició roman oberta tot l’agost, amb motiu de les Festes de l’Anunci, i a la cloenda -el setembre – es fa la preestrena del capítol d’Aiguallums dedicat a l’artista per Filmòtica, i dirigit per Enric Villalonga.
2018. L’exposició “Carloandrés. Retorn a Morella. 1965 – 1967” itinera a la Fundació Cultural Coll Bardolet (Valldemossa – Mallorca, Illes Balears) on roman exposada del 17 de febrer al 15 d’abril. L’exposició és inaugurada amb la presència de la Consellera de Cultura del Govern Balear, Fanny Tur, el president de la Fundació, les autoritats municipals de Valldemossa, el Director General de Turisme del Govern Balear, Antoni Sansó, la directora de la Fundació, Amanda Corral, i una nodrida representació del món cultural mallorquí.
2018. L’Ajuntament d’Eivissa li concedeix la Menció Honorífica Especial 2018. La Menció serà recollida per la seva familia dies després del traspàs.
2018. Mor a Eivissa el dia 18 de juliol, i és enterrat al cementeri nou de Vila el dia 20. El dia 3 d’agost s’inauguren les dues exposicions, que sota títol genèric de “Carloandrés. 1958 – 2018. Obres d’ara, obres d’ahir” havia organitzat l’Ajuntament de la Ciutat amb motiu de les Festes de la Terra 2018
Premis Destacats
Premio Molina – Higueras – Pascual de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Madrid (1942)
Premi “Juan de Ribera” de Pintura. València (1946)
Pensió de la Caixa d’Estalvis de València. València (1949 – 1951)
Menció Honorífica de Pintura de la 1ª Bienal Hispanoamericana de Arte del Reino de València. València (1951)
Medalla de Plata de l’Exposició Homenatge a Sorolla. València (1953)
Segon premi del concurs de murals de l’església del Castell de les Navas del Marquès. Àvila (1956)
Medalla d’Or del Grup Filatèlic i del Col·leccionisme de Palma. Palma (2007)
Menció Honorífica Especial de la Ciutat d’Eivissa (2018)
