Marí Ribas, Antoni

– Marí Ribas, Antoni —Portmany— (Eivissa 1906 — 1974) ART Dibuixant. Nascut a Eivissa de pares naturals de Sant Antoni de Portmany va ser conegut per aquesta causa amb el nom de “Portmany”. De família humil, als onze anys entrà a treballar de pintor amb el mestre decorador Antoni Palau, que també es dedicava a la compravenda d’antiguitats. Començà a pintar, a llegir tot el que queia a les seues mans i a interessar-se pels objectes d’art, els mobles antics, els vestits i les joies de pagesa, que col·leccionà al llarg de tota la seua vida. Durant els anys vint del segle XX es relacionà amb el pintor Narcís Puget Viñas i amb el professor Manuel Sorà Bonet, els quals l’animaren a dedicar-se a la pintura artística. Abandonà el taller d’A. Palau i, l’any 1924, participà per primera vegada en una mostra col·lectiva als locals de la Salinera, al port d’Eivissa, i marxà a Barcelona on treballà de pintor fins que, tres anys més tard, entrà a l’Escola de Pràctiques Gratuïtes per a Aprenents de la Unió i Germandat de Mestres Pintors de Barcelona, on guanyà un primer i un segon premi a la mostra dels treballs realitzats durant el curs. Participà a nombroses exposicions col·lectives fins que l’any 1933 en va fer la primera d’individual a la Societat Ebusus, on presentà quaranta-cinc olis i cinc dibuixos. Als seus olis, pintats sovent sobre fustes de petit format, segueix les ensenyances del mestre i amic Narcís Puget Viñas, els temes són paratges de les costes properes a la ciutat i vistes d’Eivissa i de Santa Eulària. Imatges tranquil·les, de blaus intensos i terres daurades pel sol, de clara influència impressionista. L’any 1936 va viatjar a Madrid i va visitar el Museo del Prado, que va deixar en ell una forta empremta. A Eivissa, durant la Guerra Civil va refugiar a casa seua coneguts republicans i va salvar objectes religiosos de la Catedral i de l’església de Sant Antoni. L’any 1940 deixà definitivament la pintura decorativa per dedicar-se plenament a la pintura artística. A partir d’aquell moment exposà amb regularitat a la Societat Ebusus, al Cercle de Belles Arts de Palma i a l’Ateneu de Maó. Des de l’any 1945, quan exposà amb Joan Ribas a les Galeries Costa de Palma, el dibuix, tècnica en la qual trobà el millor mitjà d’expressió, començà a dominar sobre els quadres a l’oli. A final d’aquella dècada el seu treball fou alabat per l’hispanista Walter S. Cook, professor d’art a la Universitat de Harvard. L’any 1950 el marquès de Lozoya, aleshores director general de Belles Arts, gran admirador de l’obra de “Portmany”, aconseguí que el Ministeri d’Educació Nacional el nomenàs guarda de la necròpolis del puig des Molins, la qual cosa va resoldre en bona mida els problemes econòmics de l’artista. Continuà dibuixant, il·lustrà dos llibres de Marià Villangómez i, l’ any 1956, començà una època plena d’èxits: va obtenir la medalla de plata al XV Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. Dos anys més tard el premi de dibuix al XVII Saló de Tardor. Exposà amb gran èxit a la Sala Biosca de Madrid i, l’ any 1960, va aconseguir la segona medalla de dibuix a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona. A Eivissa rebé un homenatge a la Societat Ebusus en el qual Marià Villángomez va llegir un text laudatori, després de les bones crítiques rebudes a Madrid i a Barcelona. Des d’aleshores exposà a Ginebra, a Londres, a Berlín, a més de participar en les mostres del Grup Puget, del qual fou membre. A Eivissa, va fer exposicions individuals a les galeries Es Piló, Ivan Spence i Carl van der Voort. A la seua mort i durant la Primera Setmana Cultural, la galeria Carl van der Voort li reté una exposició-homenatge. En els dibuixos, “Portmany” aconseguia la immediatesa, la intensitat i l’expressivitat que lligava amb el seu caràcter d’home bohemi, personatge entranyable estimat pels seus coetanis. Pintà sobre paper obres de petit format guardades en una carpeta que sempre l’acompanyava. El pinzell era un senzill tros de canya que ell mateix esmolava i tenia al costat un tinter de tinta xinesa que rebaixava amb aigua. El lloc de treball preferent era el Rastrillo, des d’on podia observar perfectament el bulliciós mercat, o bé se situava estratègicament a qualsevol dels cantons de la plaça de la Constitució, on està emplaçat el mercat Vell. Aquest indret li permetia recollir les escenes que veia al carrer, masses anònimes, grups humans, dones amb senallons i, al fons, les columnes del mercat i homes que passen pels carrers, sovent en moviment, a vegades aturats parlant en grups. El port d’Eivissa va ser igualment un paisatge que li interessava, per ser punt de trobada de mariners treballant i personatges que passaven davant els nombrosos velers atracats. En tota la seua obra ofereix un catàleg humà en el qual queden palesos els costums illencs, la vida quotidiana. La seua visió de la realitat que l’envolta no era mai una còpia, sinó una interpretació segons la personal mirada de l’artista i en aquest fet radica la seua grandesa. Les línies de tinta que omplen els dibuixos són esquemàtiques, expressives i enèrgiques, pròpies d’una mà forta i ràpida, i troben el contrapunt a la taca espontània que fa córrer amb un drap o amb un tros de cotó. Home constant, va deixar una obra extensíssima de més de 10.000 dibuixos durant la seua activitat de 30 anys, dels quals el llibre que porta el seu nom de l’Editorial Polígrafa de Barcelona en cataloga set-cents quaranta. Al llarg del seu treball no busca ni nous procediments ni amplia els temes, però no és mai repetitiu. Així, canvia tant l’enquadrament com el punt de vista i la distància des de la qual mira els personatges. És un artista que trobà el seu mitjà d’expressió i s’hi dedicà de ple, a continuar un camí amb profunditat, sense caure en la monotonia, sinó enriquint-la i enllaçant amb la tradició dels grans mestres. Per aquest motiu se l’ha comparat a Rembrandt pel joc de llums i ombres, i a Goya pel traç i, com diu Daniel Giralt Miracle al llibre esmentat, “aquest dibuixant conversador, antiquari, neix del barroc i culmina amb l’abstracció quan enllaça amb els grans pintors de l’informalisme per la riquesa cal·ligràfica del gest”. [CVR]