Menú
Pintor, dibuixant, il·lustrador i gravador, valencià.A Tarragona fou alumne de les classes de dibuix i pintura de Salvador Gisbert. El 1920 es trasllada a València, on rebra classes del pintor Antoni Fillol, abans d’ingressar el 1922, a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles amb catorze anys on va entaular amistat amb Antoni Ballester Vilaseca (València 1910) i Josep Renau la influència dels quals es fa patent en el compromís polític del grup.
El grup reaccionà contra el “sorollisme” – pleiade d’imitadors de Sorolla – que havia dominat el panorama artístic valencià. El 1930, el grup fundà la Sala Blava d’Acció d’Art, que desapareixerà en arribar la guerra civil. En aquest anys Carreño s’enquadra en una postura realista que preten donar testimoni social.
Participa en 1931 en l’exposició col·lectiva en l’Agrupació Valencianista Republicana al costat de Tonico Ballester, Josep Renau, José Savina, I. Cuñat, Jiménez Cotanda, Enric Climent, Rafael Estellés, V. Beltrán, Rafael Pérez Contel, Francisco Badía, Ricard Roso i Salvador Vivó
El 1933 participa, juntament amb un grup d’intel·lectuals valencians, entre els quals es trobaven, entre uns altres, Rafael Pérez Contel, José Renau, Ángel Gaos, Pascual Plá Beltrán, Manuela i Antonio Ballester, Juan Renau, José Bueno i Emilio Gómez Nadal, en la fundació a València de la Unió d’Escritors i Artistes Proletaris
Al maig de 1933 es va publicar en el diari El Poble un manifest amb les signatures dels membres del grup en el qual s’anunciava la formació del nou organisme i es fa una crida a tots els artistes, escriptors i intel·lectuals per asseure els seus principis doctrinals de defensa de la cultura.
A la UEAP predominaven els artistes sobre els escriptors, integrant-se en ella cartelístes, artístas plàstics i també artistes fallers. A l’octubre de 1934 es vincula a la UEAP un grup d’artistes anarquistes, entre els quals destacava Manuel Monléon, cartellista i fotomontador.
El seu local social es va situar al carrer del Pilar i editaven la revista Nova Cultura, que posteriorment seria òrgan d’expressió de l’Aliança.
En esclatar la guerra civil espanyola, es va integrar en la secció d’arts plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, realitzant nombrosos cartells. Carreñó va ser un dels primers pintors valencians que va posar en pràctica la necessitat d’un art compromès amb la revolució i un dels membres, més importants de l’avantguarda artística valenciana dels anys trenta.
Carreño feu les funcions de crític d’art i il·lustrador tant a Nueva Cultura (1935 – 1937) com després a Hora de España (1937 – 1938)
En 1937 escriu el pròleg del llibre “Funció social del cartell publicitari”– de Josep Renau – un assaig breu, on aquest presenta un recorregut històric i una anàlisi dialèctica del denominat “art publicitari”. Al pròleg, Carreño explica molt gràficament el paper del cartell com a disciplina artística: “Amb el cartell ha ocorregut un fet semblant al que va esdevenir amb el cinema. Aquest, també de curta història, no va ser considerat en principi més que com un passatemps modern que es produïa servint-se dels elements que el teatre li prestava. Avui ningú nega categoria artística al cinema, i la seva autonomia és reconeguda per tots”
Impulsats per alguns professors renovadors com Vicente Beltrán Grimal, Josep Renau i Francisco Carreño, diverses promocions d’estudiants van decidir apostar llavors per la llibertat expressiva i l’experimentació estètica. En la seva majoria, es van adherir a la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris i a la Aliança d’Intel·lectuals per a la defensa de la Cultura (1936). Es tracta del grup format per Francisco Badía, José Savina, Enrique Cuñat, els germans Manuela i Antonio Ballester, Enric Moret, Eduardo Muñoz Orts “Lalo”, Manuel Monleón, Rafael Raga, José Estellés, Ricardo Boix, Antonio Deltoro, José Amérigo, Armando Ramón, Juan Borrás, Antonio Bisquert i Rafael Pérez Contel.
El paper exercit per tots ells en l’organització de l’II Congrés d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (4-VII-1937) i àdhuc en els treballs del Pavelló d’Espanya de l’Exposició Internacional de París, va ser crucial. Carreño va presentar el mural El tràgic èxode de les masses malaguenyes.
El 1939 il·lustrà el llibre publicat a València Himnes guerrers. Després de la guerra va estar pres, pareix esser que quatre mesos, i va ser depurat com a professor. En sortir de la presó va reprendre la pintura fent paisatges i retrats de factura molt delicada.
El 1949 arriba a Eivissa com professor interí de l’Institut d’Ensenyança Mitja. El mateix any realitza la seva primera exposició individual a Palma. A Eivissa participarà a moltes de les exposicions col·lectives que organitza Ebusus, però mai arribarà a exposar de forma individual. A Eivissa la seva obra està centrada al paisatge, sovint de sa Penya o Dalt Vila. Entre els alumnes de Carreño a Eivissa el pintor Adrián Rosa, al que animarà en tot moment a estudiar Belles Arts a València.
El 1956 ocupa la càtedra de dibuix del l”Intsitut Joan Alcover, que ocuparà fins al 1978
grup Tago
València i Palma de Mallorca van organitzar antològiques en 1981 i 1982.
El 1987 es va establir a Saragossa on va morir el desembre de 1993.
MIQUELCINEMA. EL BLOC DE MIQUEL ALENYÀ. Grup Tago (Palma, Mallorca, 1959-1964)
El maig de 1959 es presenta al públic, mitjançant una exposició al claustre de l’Estudi General Lul·lià, el Grup Tago, “grup balear d’art d’avui”. El nom del grup constitueix un homenatge a l’illot de Tagomago, situat a l’extrem nord-oriental d’Eivissa. És integrat per pintors, escultors i escriptors. Té per objecte promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integra propostes figuratives i tendències d’avantguarda (primitivisme, expressionisme figuratiu, expressionisme abstracte, informalisme, abstracció geomètrica, etc.). Constitueix un esdeveniment rellevant des del punt de vista de l’obertura als corrents internacionals del moment.
Els promotors són els pintors Francesc Verd Duran, “Fraver”, i Antoni Giménez Toledo, “Antonio de Vélez”. El grup realitza exposicions col·lectives a l’illa (Palma, Banyalbufar, Felanitx, Formentor, Manacor, Llucmajor, Sa Pobla, etc.) i a fora (Marbella), organitza conferències i promou un homenatge a Joan Miró, que no arriba a fer-se.
Són els anys del triomf de l’art abstracte a Barcelona, amb Tàpies com a jove figura capdavantera. El 1955, té lloc a Barcelona la III Bienal Hispanoamericana d’Art, que inclou 55 obres de Picasso i obres d’un grup nombrós de pintors dedicats a l’abstracció. El fet implica el reconeixement públic de l’art abstracte a l’Estat espanyol..
Dos integrants del Grup Tago, Vélez i Fraver, són els que inicien a Mallorca el camí de l’abstracció. Tago reuneix tots els pintors renovadors, llevat d’algunes excepcions com Jaume Mercant i alguns pintors estrangers, bona part dels quals farà part del grup Es Deu des Teix, que es crea uns anys més tard.
La formació del grup sorgeix a partir d’unes converses entre l’escultor Miquel Morell, el pintor Francesc Verd Duran i el pintor Miquel Pascual. Conviden artistes afins. S’hi uneixen els pintors Pere Quetglas “Xam”, Juan Antonio Ferrero, Miquel Rivera Bagur, Joan Gibert, Andreu Llodrà, Cati Juan, Mercè Sofia Pintó, Antonio de Vélez i alguns altres. S’hi afegeixen dos escultors, Antoni Font i Bernat Mestre. A més, s’hi adhereixen dos ideòlegs, el poeta Rafel Jaume i Manel Picó, que successivament exerceixen la presidència del grup. Més endavant s’hi incorporen Teresa Heydel, Joan Garcés, Francesc Carreño, Joan Palanqués, etc.
La primera seu és el cafè Moka, però poc després passa al Cercle de Belles Arts. Durant els anys de major activitat del grup, de 1959 a 1963, a més d’exposicions, es promouen conferències i alguns homenatges. Alexandre Cirici Pellicer parla sobre “El sentit de la plàstica actual”; Miquel Àngel Colomar ho fa sobre “L’home mitjà davant l’art abstracte”; Gerard Pérez Busquier, director de l’Orquestra Simfònica de Palma, disserta sobre “Diverses tendències de la música actual”; Àngel Marsà, crític d’art del Correo Catalán, parla sobre “Les constants de l’art actual”, etc. Aprofitant la presència a l’illa de la vídua de Kandinski, s’organitza un homenatge al pintor rus, iniciador del nou art, en el Club dels poetes de Formentor. L’homenatge previst a Joan Miró no es pot fer, atès que el pintor català no l’accepta en saber que s’havia demanat suport oficial.
El 1959 el grup participa en el Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. Gran part dels premis s’atorguen als seus components: Mercè Sofia Pintó guanya el de dibuix i Pere Quetglas el de gravat. El juny de 1960 fan una exposició al Cercle de Beles Arts de Palma que provoca reaccions a favor i en contra. En tot cas suscita un debat sobre art. L’agost, amb motiu d’una exposició col·lectiva a l’aire lliure a Felanitx, el poeta Rafel Jaume llegeix un manifest que reflecteix les opinions del grup. El 1961 organitzen una exposició a Palma amb la cadira com a tema central. El maig d’aquest any fan una exposició al Cercle de Belles Arts amb un catàleg amb reproduccions de les obres, un breu currículum de cada artista i amb poemes de Josep M. Palau i Camps, MiquelÀngel Riera, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moià Gilabert de la Portella i Josep M. Llompart. Les activitats del grup minven el 1963 i cessen el 1964.
Bibliografia
Cristina ROS, “Grup Tago”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 285-286, Promomallorca ed., Palma, 1996.
Cristina ROS, “Francesc Verd Duran”, exposició al Casal Solleric, setembre-octubre de 1995, catàleg, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.
Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 54, Ajuntament de Palma, Palma, 1996
Gabriel UREÑA, “Las vanguardias artísticas en la postguerra espanyola (1940-1959)”, pàg. 172-173, Ediciones Istmo, Madrid, 1982.
GEM, 6, 344-345.
Fundació Carloandrés
Carrer de Formentera, 1, 4 pis.
07800 Eivissa
Tel: 971917888 / 670 246 326
www.carloandres.eu
[email protected]
