Part segona.
Havíem deixat el nostre relat després de l’enumeració dels artistes eivissencs més primerencs al segle XX. Alguns d’ells encara han de donar molta guerra dins el segle XX. D’altres apareixen al nostre panorama a mitjans de segle XX per quedar-s’hi ja per sempre entre nosaltres. Tan important ha estat l’aportació dels nascuts a l’illa, com la dels artistes que s’hi radiquen i es fan eivissencs. No estam parlant d’aquells que feren de l’illa un paradís provisional, una etapa més dins moltes etapes de curta durada arreu d’Europa o del món, sinó d’aquells que vengueren per arrelar i integrar-se – com un més – a la societat illenca. Aquells que, ja des dels anys setanta del segle, foren reconeguts – dins i fora – com pintors eivissencs
En aquesta segona part farem un petit salt endarrere per ocupar-nos, ni que sigui de forma somera, d’altres actors importants al món de la pintura a Eivissa el segle XX.
La història no està completa si no parlem d’aquells col·laboradors necessaris que fan possible la feina dels pintors. Els qui han apostat, gairebé a cegues, per dipositar la seva confiança, i moltes vegades el seu patrimoni, en mans dels artistes. Estam parlant de galeristes, col·leccionistes, marxants i tots aquells que fan possible un ecosistema de creació i cultura.
Als inicis del segle XX, Eivissa, com la majoria de petites ciutats espanyoles d’aquell temps, mancava per complet d’espais expositius. La moda dels salons o galeries, encara no havia arribat amb força més enllà de les principals capitals. Així, quan l’agost de 1924 un grup d’entusiastes eivissencs – reunits entorn del «Círculo Ibicenco»- volgueren organitzar la primera exposició de pintura local ho hagueren de fer a la seva seu social. El «Círculo» tenia la seva seu a l’edifici de l’antiga Salinera, i allí en el seu saló, tingué lloc la que va ser la primera exposició celebrada mai a Eivissa. El gruix de l’exposició estava format pels deixebles de l’acadèmia que Puget regia des del 1916, i un ample grup de pintors més o menys aficionats. Entre els pintors que assolirien una carrera més destacada, hi exposaren Narcís Puget, Tarrés, Ramón Medina, Marí Ribas – llavors un jovenet – Tur de Montis, i les pintores Guillermina Puget i Dolors Torri.
Així i tot, Eivissa va continuar molts d’anys sense un espai expositiu estable. Malgrat les exposicions organitzades per Ebusus a les seves diferents ubicacions, no hi ha una galeria d’art – en sentit estricte – fins a la inauguració de la Galeria Maria Ferst el 1933.
Maria Ferst era pintora, no he pogut esbrinar quasi res de la seva personalitat i biografia personal. Només unes dades que la defineixen com una d’aquestes intel·lectuals jueves independents i liberals alemanyes que, a la dècada de 1930, van anar a Eivissa per fugir de l’Alemanya nazi. També sabem que era la parella sentimental d’Ernst Langendorf, titular al seu torn de les «Galerías Ibicencas», obertes el 1935 a S’Alamera. Pareix que aquest darrer negoci, malgrat el nom, funcionà més aviat com llibreria.
A la galeria de Maria Ferst, situada a la plaça de la Ferreria, tingueren lloc algunes importants exposicions individuals lligades als artistes locals. La Sala s’inaugurà (27 de maig de 1933) amb una exposició del pintor Tarrés. La inauguració va ser tot un esdeveniment social que comptà amb l’assistència de les autoritats locals, encapçalades pel primer tinent de batle – Antoni Ramon – així com els presidents de diferents associacions eivissenques, entitats oficials i nombrosos convidats, entre els quals es comptaven quasi tots els estrangers residents a Eivissa. Pel que sembla, el local constava de dos espais: un dedicat a sala d’exposicions i l’altre a llibreria, antiguitats i records.
L’espai més a prop del carrer estava ocupat per la botiga, mentre que la sala d’exposicions quedava situada al fons del local. Per fer-nos una idea de la grandària d’aquesta sala, en Tarrés va penjar dotze olis d’una mida regular i dos notes més petites, en total catorze obres. A l’exposició de Tarrés seguí una exposició de Ramon Medina, la seva primera exposició individual. Finalment Narcís Puget, inaugurà el dia 28 de juny del mateix any, amb un total de quinze obres, i un gran èxit de públic. Després d’aquestes dos exposicions perdem el rastre de la sala y de la seva propietària, que hem trobat per darrera vegada lligada a la venda de pa alemany amb el seu company Langendorf, el setembre de 1934.
Un altre local lligat als artistes i a les exposicions fou la llibreria Casa Ramon, oberta pels germans Ramon el dia de Nadal de 1932. Estava situada al carrer Riambau, 5 (de l’època), al mateix lloc on hi havia hagut un altre negoci familiar. S’anunciava com llibreria, papereria, objectes típics, d’art, etc. – i destacat – exposició de pintures. Hi havia una bona representació de tots els pintors eivissencs, juntament amb la venda d’artesania de l’illa. El desembre de 1933 s’estrenà com galeria d’art amb una exposició dels pintors Back i V. Fioravanti. Des de 1938 apareix identificada com Llibreria Casa Ramon i pareix que va anar abandonant el negoci de l’art. Casa Ramon va ser la seu de la Penya Artística «Goya» de la que formava part, entre d’altres, el pintor Ferrer Guasch.
Desaparegudes les opcions de la galeria Maria Ferst i Casa Ramon, Ebusus va continuar amb el seu monopoli artístic que es perllongarà fins als anys cinquanta, que tornen a aparèixer galeries professionals a redós de l’arribada d’una nova gernació de pintors eivissencs i d’estrangers, que s’estableixen de forma més o menys permanent a l’Illa. Ebusus havia organitzat una exposició de pintors eivissencs amb motiu d’unes regates Internacionals celebrades a Eivissa l’any 1930. L’exposició tingué lloc a la seva seu social, amb obres dels pintors Josep Boned Roig, Antoni Marí Ribas, Ramon Medina Tur, Narcís Puget Viñas, Alícia Serra Fornés, Josep Tarrés Palau, Josep Zornoza Llorente i Josep Zornoza Bernabeu.
En aquests anys, les exposicions de pintors eivissencs eren una barreja de professionals de mèrit, aspirants a artista i simples aficionats. D’una banda Marí Ribas, Ramon Medina, Tarrés i Puget Viñas són avui en dia artistes reconeguts, de l’altra banda Zornoza Llorente – alacantí destinat a Eivissa com funcionari de Telègrafs – i el seu fill, Zornoza Bernabeu, mai assoliren una carrera professional al món de l’art, malgrat que aquest darrer cursà estudis de Belles Arts i fou docent a l’Escola d’Arts i Oficis que després arribà a dirigir. D’Alícia Serra Fornés, només sabem que va ser deixeble de l’acadèmia de Narcís Puget, però encara tampoc hem pogut recollir moltes més dades de la seva dedicació artística, i pel que fa a Josep Boned, no tenim dades. És molt el que resta per estudiar sobre l’art i els artistes de l’Eivissa del segle XX.
Una lectura semblant es pot fer de l’Exposició d’Artistes Novells d’Eivissa, també organitzada per Ebusus, el gener de 1932 amb la participació de Josep Boned Roig, Antoni Escandell Juan, Vicent Ferrer Guasch, Emili Garcia Rovira, Lluís Gotarredona, Antoni Molina Gómez, Narcís Puget Riquer, Alícia Serra Fornés, Josep Serra Serra, Josep Serra Sierra i Josep Zornoza Bernabeu
Des de 1940, va tenir lloc una exposició de pintura d’artistes eivissencs, que se celebrava amb motiu de les festes patronals. El juny de 1941 es va presentar una exposició col·lectiva amb obres de Josep Boned Roig, Vicent Ferrer Guasch, Antoni Marí Ribas, Narcís Puget Riquer i Joan Ribas Ribas.
L’any 1943 la nòmina d’artistes ja havia assolit els divuit participants, i l’exposició s’havia consolidat com un esdeveniment de caràcter periòdic a celebrar tots els estius. És en aquest any que es comença a anomenar «Saló d’Art», i comencen a numerar-se les successives edicions partint del número cinc. Ebusus estableix relacions amb el Cercle de Belles Arts de Palma, fet que afavorirà l’intercanvi d’artistes i exposicions entre Palma i Eivissa. També es produiran col·laboracions semblants amb l’Ateneu de Maó.
Fruit de les relacions entre Ebusus i el Cercle de Belles Arts, tingué lloc a Palma una exposició amb tretze artistes eivissencs. A Maó va tenir lloc una exposició l’any 1944, a la que participaren Agudo Clarà, Boned Ribas, Boned Roig, Ferrer Guasch, Marí Ribas, Pomar Juan, Puget Riquer, Puget Viñas, Boned Sorà, Tarrés Palau, Tur de Montis, Vadell Muntaner i Zornoza.
Durant un temps la participació és mantén entorn dels dotze o tretze participants. Però per exemple, l’any 1945 el Setè Saló d’Art contarà ja amb la participació d’Agudo Clarà, Bonet Ribas, Bonet Roig, Ferrer Guasch, Marí Ribas, els Puget – Puget Riquer i Puget Viñas -, Ribas Ribas, el valencià Vicente Rincón, Ramon Sanvisens, Manuel Sorá, Guillermo Vadell i l’escultor Mario Vives. En total tretze participants. L’any següent seran vint, i s’incorporen noms de pes al futur de la pintura eivissenca com Adrián Rosa i Antoni Pomar, a la vegada que es recupera la participació d’alguns clàssics i consolidats com Barrau o Rigoberto Soler.
El 1948, presentarà com a novetats, la participació dels pintors Tarrassó i el sevillà Winthuysen, i el 1949 els valencians José Vento, Amadeo Roca i la primera participació d’un jove escultor: Antoni Tur Costa «Gabrielet», del qual enguany celebram el centenari de seu naixement i que presentà tres obres: una terracota i dos guixos.
És a partir de l’edició de 1950, quan els «Salones de Arte» assoleixen una significativa participació de pintors estrangers. Al costat dels habituals artistes eivissencs trobam a Rose Marie Berger, Voldemar Boberman, Tildy Grob, Karl Hauseherr, Walter Speich i Medard Verbourg. També com a novetat la primera participació del valencià Francisco Carreño, que presenta alguna obra pintada a Eivissa, on havia estat destinat com professor de dibuix de l’Institut. Aquesta tònica de participants estrangers no farà més que créixer, això si lentament, fins a donar un caire internacional als salons estivals. L’any 1956 els salons ja han assolit la xifra de quaranta-tres participants, entre espanyols i estrangers, i s’han incorporat noms de ressò com Bechtold, Vicent Calbet, Chico Prats, Leslie Grimes, Hans Laabs, Bob Munford i un llarg etcètera de noms que arribaran a ocupar un importat lloc a la història de l’art pitiús.
Però l’eclosió definitiva la podem situar a l’edició de 1959. Amb més de seixanta participants, i la incorporació de quasi tots els grans noms de la segona meitat del segle XX, que faltaven per aparèixer: Daniel Aracil, Carlos Aubert, Erwin Broner, la jove eivissenca Ana Maria Burrut, Carloandrés, arribat a Eivissa l’any anterior, Frank El Punto, la japonesa Fumiko Matsuda, Egon Neubauer, els jovens eivissencs Joan Orvay i Francesc Riera Bonet, Douglas Portway, René Vuibert i el ceramista Antonio Ruiz. Una exposició amb més de cent obres, que avui en dia seria impossible reproduir, donat que de molts d’aquests artistes no ha quedat res a Eivissa més enllà del seu record, almenys en mans públiques.
Erwin Broner (1898 – 1971) retorna a Eivissa, de forma definitiva aquest any. Broner, jueu alemany, ja havia conegut Eivissa durant l’època de la seva fugida d’alemanya els anys trenta del segle XX. Però en aquells temps no desenvolupà cap activitat pictòrica. És a l’època compresa entre 1952 i 1959 – el seu retorn definitiu a Eivissa amb na Gisela, la seva tercera esposa – amb la creació del grup Ibiza 59, quan l’obra pictòrica de Broner adquireix una importància fonamental al desenvolupament de les avantguardes artístiques de l’Illa. Sovint s’atribueix a Broner la creació del grup, malgrat que el seu animador principal fou el ceramista Antonio Ruiz. Ambdues afirmacions són plenament compatibles. Broner, que havia viscut als Estats Units, on obtingué la nacionalitat, estava fortament influenciat dels corrents nord-americans, en particular de l’expressionisme abstracte. En aquesta època treballa l’informalisme, juntament amb els seus companys de grup. El grup es dissol l’any 1964, com ja diguérem a l’article anterior. La seva influència a l’art illenc haurà estat molt important.
Aquesta exposició, la creació del grup Ibiza 59 fundat per molts dels participants al XX Saló d’Art i la celebració a El Corsario del I Saló Internacional d’Art (23 de desembre de 1959 al 15 de gener de 1960) marquen aquest any com el moment àlgid de l’art contemporani a Eivissa.
L’any 1954 s’havia inaugurat la Galeria «El Corsario» amb una exposició de Laureà Barrau. Al I Salón Internacional (una de les dos edicions que crec que es varen celebrar) celebrat a El Corsario, sota la direcció d’Antonio Ruiz, varen exposar artistes d’Alemanya, Argentina, Canadà, EUA, Espanya, França, Holanda, Israel, Itàlia, Japó, Suècia, Suïssa i Sud-àfrica), entre els quals destaquen Assmann, Erwin Bechtold, Erwin Broner, Frank El Punto, Will Faber, Hans Laabs i Egon Neubauer. El Corsario va ser la seu oficial del grup Ibiza 59. Això no va ser obstacle per què el 1964, la sala oferís l’exposició «Pintores Ibicencos» – del 21 de juny al 3 de juliol – i que va comptar amb la presència d’Antoni Prats, Adrián Rosa, Carloandrés, Vicent Ferrer Guasch, Joan Orvay, M. Carmen Zaragoza, Antoni Marí Ribas, Antoni Pomar, Pilar Villangómez, Rafel Tur Costa, Joan Sans i Vicent Calbet.
L’any 1957 Ferrer Guasch inaugura, amb motiu de la seva exposició anual durant les Festes de la Terra, la galeria de la Caixa de Pensions a S’Alamera. El mateix any s’inaugura la Galeria Tanit, fundada per Hans van Praag al carrer Riambau, número 4. Ambdues galeries, juntament amb El Corsario, foren els referents de l’època. Tots els pintors que hem anat anomenant exposen de forma individual o col·lectiva en aquestes tres galeries, amb certa periodicitat més o menys anual durant els pròxims vint anys. La Galeria de La Caixa, canviarà d’ubicació en construir-se l’actual edifici de l’entitat. A finals dels vuitanta la sala desapareix absorbida per les oficines de l’entitat. Tanit s’anirà convertint, de mica en mica, en llibreria. L’any 1979, al llibre «Ibiza y sus pintores» (Cabot Llompart. Palma 1979) ja es nomena entre les galeries tancades, malgrat que encara es mantindrà com comerç uns anys més. El Corsario arribarà, aproximadament l’any 75.
En part per què se sentiren desbordats, en part per tornar als orígens locals dels Salons, els anys següents les mostres estiuenques sofreixen un retrocés molt important, que assoleix el seu punt màxim el 1962, en què el Saló es tanca – inexplicablement – a la participació dels no nascuts a l’illa. Resta reduït a una mostra de pintura purament local amb desset participants i amb criteris semblants als dels anys trenta, mesclant de forma absolutament innecessària a professionals de prestigi amb simples aficionats.
Alguna cosa devia surar a l’ambient, quan aquest mateix any es constitueix el Grup Puget, format per pintors nascuts a l’Illa moguts per un cert corporativisme. Dels desset eivissencs que participen en el saló d’Ebusus d’aquell mateix any, només quatre integren el grup.
En aquests fets degueren tenir importància també, altres factors externs a l’organització. Per una banda a Eivissa, els salons ja no tenen el monopoli de les exposicions d’art que havien ostentat per pura necessitat els anys quaranta. A Eivissa tornen a sortir nous espais expositius que competeixen entre ells, i que marquen noves tendències. Però això ja serà objecte, si em deixen, d’un altre article parlant de l’apassionant dècada dels seixanta.
Andreu Carles López Seguí
Palma, el primer de la tardor de 2017
Article publicat a la Revista Eivissa, núm. 62
