Nota redactada per a l’exposició per la comissaria Leena Ahtola-Moorhouse:
«La pintora finesa i professora honorària Anita Snellman (1924—2006) va descobrir l’illad’Eivissa el 1955, encoratjada pels seus col·legues artistes Maija Isola i Jaakko Somersalo.
L’illa va esdevenir el seu amor a llarg termini. Primer va viure amb la seva filla de 5 anys al barri més antic de la ciutat, Dalt Vila. A principis dels anys seixanta la ciutat es va tornar massa agitada per a ella i es va mudar al camp d’Eivissa.
L’escalfor del sud, els habitants nadius, la vida primitiva i els artistes internacionals la van inspirar, i també el baix cost de vida per cobrir les necessitats bàsiques. En aquella època, segons les seves pròpies paraules, anava a la recerca de “drama humà”, com veiem als retrats a escala real del Guitarrista Pepe, 1958, i la paralitzada Doña Lucia, 1956. Aquest va ser el seu períodede la paleta de colors foscos, mostrant la influència de Pablo Picasso en la manera expressiva i empàtica de tractar les figures.
En una entrevista de 1958 va dir a unperiodista d’un diari: “A Espanya em sento a casa. Hi ha sol, tan necessari per a un pintor,i aire, i a més a més, Espanya és un país barat per viure-hi. Però també hi ha alguna cosa més, una cosa que és fins i tot més important: és primari, primitiu, salvatge, si en podem dir així. Tot això m’inspira per al meu treball. Sento que anhelo i necessito exactamentaquest entorn i aquestes circumstàncies senzilles per poder treballar amb tota la mevacapacitat.”
Anita Snellman era una artista determinada i valenta i, per a ella, la professió de pintora era una tria inevitable. Era la filla més gran d’una família de professors i després d’ella van néixer els seus dos germans petits. Va fer la sol·licitud per entrar a l’Acadèmia de Belles Arts de Finlàndia sense el coneixement dels seus pares i va ser acceptada el 1944, tot i que els homes que tornaven de la guerra tenien prioritat. Malgrat les dificultats econòmiques, l’ambient a l’escola era inspirador i a l’Anita li va anar bé enmig d’altres estudiants d’art talentosos. Quan va acabar l’Acadèmia finesa la tardor de 1948, va anar
directament a la Real Acadèmia de Belles Arts d’Estocolm, on va estudiar fins al febrer de 1949.
Després va anar a París, parada imprescindible per als artistes de l’època. A París, Snellman va estudiar a l’Acadèmia Julian el 1950, va tenir la seva filla i es va casar amb l’artista francès George Gonneau. Va viure principalment a París fins el 1954, però també va participar regularment en exposicions a Finlàndia. Va fer la seva primera exposició individual juntament amb Tuulikki Pietilä a Hèlsinki el 1951.
Les pintures dels primers anys a París emanen una atmosfera d’intimitat i els motius van ésser extrets directament de la seva vida i el seu entorn. Tot i que la seva escala de colors era fosca al llarg de tot aquest període (al cap i a la fi, París encara era sota l’ombra de la Segona Guerra Mundial), presentava una gran varietat de colors, principalment tons càlids.
Durant el període de 1951 a 1958 Snellman va fer en total set exposicions privades a Finlàndia (cinc de les quals a Hèlsinki) i una a Estocolm. La primera pintura seva exposada al Museu Puget va ser Self-Portrait (Autoretrat) Probablement el va pintar a França el 1954, després de recuperar-se d’una malaltia greu. El seu rostre mostra una mirada austera malgrat els colors clars, i el fons és d’una senzillesa poc habitual.
Després va venir el descobriment de Catalunya, Espanya. Primer Barcelona i Mallorca, després Eivissa, on Snellman va crear arrels, tot i que mai va oblidar Finlàndia, especialment les oportunitats d’exposicions allà. L’obra Palma de Mallorca de 1954 mostra la seva habilitat per pintar línies, tons i colors amb precisió gairebé matemàtica. La dona d’aspecte seriós del quadre La ibicenca és del primer any de l’artista a Eivissa. Apreciava la gent local i solia fixar-se en la bellesa de llur abillament.
Snellman va comprar la seva finca, una casa de camp modesta, a Sant Carles, al camp d’Eivissa, el 1963. En aquella època (s’havia divorciat de George Goneau el 1958) la seva parella era l’artista noruec Paal Kvevik. La vida al camp li agradava, i la natura i els animals domèstics van esdevenir els seus temes principals. Vivia de manera primitiva: al principi la casa no tenia electricitat i va ser només als anys vuitanta que va instal·lar una cèl·lula solar a la teulada per poder cuinar. Gaudia d’una vida natural senzilla, rarament
vestia roba, ja que creia que la pintura li sortia millor en la nuesa. Segons les seves pròpies paraules, només quan va viure en aquesta casa de camp va descobrir la natura i, per damunt de tot, la llum, la llum enlluernadora del sol i el significat que tenia a les seves pintures. Ametllers, el jardí, flors, el mar, galls, gallines, gats i activitats de granja amb els nous amics locals eren els seus temes. Tenia un vincle molt fort amb els seus animals domèstics i va plorar quan el seu gall preferit va ser sacrificat per alimentar els grangers.
Molts dels seus retrats incloïen animals, com l’elegant Elena i Petit, de 1967. El gos Petit devia ser l’animal de companyia de l’Elena, perquè a Snellman li encantaven, sobretot, els gats. Almond Tree (L’ametller), 1969, li va inspirar un estat de somni, de felicitat paradisíaca pels poders creadors i la bellesa de la primavera. Es pot veure com l’arbre interactua amb el cel i celebra la seva pròpia existència. Quan tornava de Hèlsinki i arribava a la finca, Anita entrava quasi en estat de trànsit, com mostren les seves cartes,
en trobar aquests arbres florits. Més endavant, aquest interès va elevar-se al cosmos i les estrelles de la Via Làctia. Criatures mítiques es colaven a les seves pintures al costat de les vives, més concretament als seus tríptics.
Snellman va ser escollida com a professora de la classe de pintura de l’Acadèmia de Belles Arts de Finlàndia el 1971, un càrrec que va ocupar fins el 1979. Ensenyar consumia bona part de les seves energies, però també gaudia d’estar amb els joves estudiants. En Paal Kvevik se n’havia anat el 1970, per tant el nou repte d’ensenyar li convenia també per la seva situació. Va ser capaç de pintar, fins i tot en la seva aflicció per haver perdut en Paal, obres que reafirmen amb tanta força la vida com Sunshine (La llum del sol) i Happiness to see /Le bonheur de voir (La felicitat de veure-hi). Durant el seu període com
a professora, les joves estudiants d’art destacaven enmig de les masses i sens dubte l’exemple de seguretat en sí mateixa va generar en elles molta autoestima, encara que només se n’adonessin més endavant. També es va mantenir molt activa en la seva pròpia pintura durant les seves estades d’estiu a la finca.
Durant aquesta època va pintar obres tan potents com Red (Vermell), Ilse i Thistles (Cards). Clarament dialoguen amb Matisse, tot i que amb un accent diferent. El retrat delicat de Maria, de 1974, és una de les
exquisides composicions de colors que ret homenatge a aquesta jove. Ilse era una fotògrafa i amiga local que va fer fotos meravelloses d’Anita i del seu entorn.
El 1976, Snellman va ser escollida como a artista finesa de l’any i una àmplia retrospectiva de la seva obra es va exposar al Helsinki Kunsthalle. Va ser extremament ben rebuda: les persones volien veure coses diferents de l’art polític o abstracte, i encara no havien vist tota la seva gama. La seva manera desinhibida de llançar-se en l’encant de la llum i els colors abraçava el públic dins la seva visió i animava els visitants a implicar-se amb ella en un diàleg amb els mestres de l’art occidental com Picasso, Matisse, Gauguin i
Van Gogh. Aquests quadres van ser gairebé tots pintats a Eivissa. L’exposició també incloïa tres tríptics sensuals que testimoniaven la valentia i l’habilitat de l’artista per controlar fins i tot teles grans.
Poc temps després de l’èxit de la seva exposició retrospectiva, Snellman va establir, el 1979, la fundació que porta el seu nom, l’objectiu de la qual és donar suport a les arts visuals i mantenir viu el seu propi art. Des dels anys 80 fins a la seva mort, Anita va organitzar principalment les seves exposicions a casa seva, a Hèlsinki. Durant els anys vuitanta va pintar principalment a Eivissa. Aquí el seu costat romàntic es posa de
manifest, com es pot veure a Red Basket (Cistell vermell), Fantastic Yellow and Rose (Groc i rosa fantàstics) i the New Moon (La lluna nova). Mantenint-se ben a prop del verd potent del vigor de la natura, va omplir les seves teles d’exuberància, de pensaments i sensacions sensuals, tot celebrant la vida i la seva inexhaurible vitalitat. Pintures com ara Spring I (Primavera I), Spring VII (Primavera VII) i After the Rain (Després de la pluja) són una prova de la capacitat de Snellman per captar el moviment i l’energia de la natura. Els seus darrer anys, tanmateix, van transcórrer a l’ombra de la malaltia. Amant del sol tota la
seva vida, ara li calia evitar-lo; nadadora fervent a l’aire lliure, ara li calia conformar-se amb piscines cobertes.
Aquesta exposició al museu Puget d’Eivissa en honor al centenari del naixement d’Anita Snellman és la seva primera exposició individual a l’illa que tant s’estimava. La Fundació Anita Snellman té el plaer d’unir-se al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) per tal d’exposar vint-i-una pintures d’una illa que va ser la seva màxima inspiració»
