Gausachs Armengol, Josep

Joseph Gausachs Armengol va néixer Sarrià, que posteriorment es convertiria en un barri de Barcelona, ​​en el si d’una família acomodada de classe mitjana. L’espurna d’una pedra li va ferir la retina i gairebé va perdre la visió d’un ull. Aquesta fatalitat no va ser un obstacle perquè la seva vocació artística es consolidés gràcies a la formació obtinguda estudiant en l’Acadèmia Baixas i en l’Acadèmia de Belles Arts de la Llotja , rebent també, segons Rafael Benet, una certa influència de l’anomenada «escola de Sarrià», en la qual el gran artista Torres García va deixar les seves petjades.

Aquell ensenyament acadèmic, per rutinària que ens pogués semblar, va contribuir amb dos elements claus que van donar solidesa als talents ja madurs de Gausachs: el seu autèntic virtuosisme tècnic, que no va obtenir sinó que simplement va perfeccionar a París, i el seu establert sentit de disciplina i diligència.

La caserna general del revolucionarismo modernista va ser el bar «Els Quatre Gats», per on apareixia amb freqüència. L’artista va ser traslladat a París en el moment de l’auge del cubisme i el fauvisme , on li trobaria l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

Gausachs va gaudir de l’estret contacte i de l’estimulant intercanvi d’idees i entusiasme amb els artistes més destacats de la seva època, com Modigliani, Gargallo, Utrillo, Juan Gray, Chirico, Fujita, Picasso, Marquet, Bracque i Marc Chagall. Josep Gausachs, treballava amb una paleta reduïda de blanc, negre, blau cobalt, groc cadmi i maragda, suficients per a obtenir l’entusiasta elogi de la crítica.

Gausachs va exposar repetidament a París, en les galeries de Pierre i Vidrach, i a Brussel·les i Amsterdam. Obligacions familiars ho van obligar a tornar a la Ciutat Comtal. De retorn a Barcelona, ​​Gausachs es va dedicar a la docència en l’Acadèmia de Belles Arts, on ensenyaria la tècnica del repujat del cuir durant setze anys, tècnica que coneixia a la perfecció per haver-se dedicat a la seva pràctica durant la seva estada a París, al mateix temps que pintava i realitzava exposicions.

També a Espanya, la seva activitat expositiva va ser important, tant per la seva qualitat com per la seva quantitat. Gausachs es va convertir, després de l’esclat de la Guerra Civil de 1936, en un de tants intel·lectuals i artistes que van formar part d’aquesta «Espanya de l’Èxode», a la qual la cultura de l’Amèrica espanyola deu un reconeixement que a penes ara es valora en la seva justa mesura. L’absència i el silenci posterior van esborrar durant anys el record d’una obra d’excepcional qualitat. Però possiblement també hagi contribuït el relatiu desconeixement de Gausachs per part de les noves generacions a Espanya.

Després d’una primera exposició en les Galeries Dalmau, a la qual la crítica de l’època va atribuir un cert decorativisme, en els últims mesos de 1931 Gausachs va presentar en les Galeries Layetanes una col·lecció de dibuixos diluïts, alguns acolorits, de paisatges de la Vall d’Echo, al Pirineu aragonès.

Al febrer de 1932, van tornar a exposar, ara amb pintures, a la Sala Even. Ráfols, Benet i FV Foix van parlar llavors de «neofauvismo» en la pintura de Gausachs.

A més dels vint-i-set llenços de la Sala d’Espècies, que abastaven sobretot paisatges i figures, Gausachs es va fer present aquest any en el món artístic barceloní amb la seva participació en el Saló de Montjuïc, on la premsa l’esmenta entre els mestres com a Càries, Mercat Labarta, Domingo i Pidelaserra .

En 1934 i 1935, Guasachs va exposar paisatges d’Eivissa i Mallorca, on pintava i treballava l’art del vitrall i, respectivament, de Collicabra. La intensa lluminositat del paisatge mediterrani, que, sense gradacions ni matisos, com va afirmar un crític (A. Flat, de «La Vanguardia»), col·loca tots els objectes en primer pla, sense mitjanes negres, brutalment, s’assumeix amb la mateixa precisió perceptiva que les boires i variacions infinitesimals que, en els seus paisatges anteriors, ho defineixen com un exemple virtuós d’apreciació tonal. Un to encara més dramàtic i contrastat es mostra en les natures mortes de llavors, com el de «La Bleda» de 1934, presentat per l’artista en el Saló de Montjuïc aquest mateix any, i que immediatament va ser adquirit pel Museu d’Art Modern de Catalunya.

També en 1935, Gausachs va exposar a la Sala Bigas i a Vic. No va abandonar llavors l’art del retrat. Les obres abstraccionistas del seu últim període a Santo Domingo tampoc manquen de precedents en la seva fase barcelonina. Gausachs no es va sotmetre mai al dogmatisme de l’escola, ni molt menys a limitacions autoimposades, la qual cosa no impossibilita una diferenciació de períodes en la seva obra, sempre que aquesta s’entengui dins d’una fluïdesa notable, mantenint contínuament i a través dels canvis una notable unitat d’estil que no fa més que traduir.

També durant els anys trenta va participar Gausachs a Espanya en importants exposicions col·lectives, com la de pintors catalans organitzada pel periòdic “L’Herald de Madrid”, o l’exposició-concurso que va realitzar el Museu d’Arts Decoratives de Montjuich, dedicada a vistes de Montserrat de pintors catalans, on una tela que harmonitzava blaves i roses lluminosos va demostrar una vegada més el seu indiscutible talent de colorista.

La seva coneguda lleialtat republicana i el seu tarannà liberal i progressista no es van compadir de l’estat de coses sorgit de la Guerra Civil de 1936-1939. El greu perill que corria la seva vida, sobretot la repressió policial, va complicar fins i tot la conservació de part de la seva obra.

Després d’estar en camps de concentració francesos, especialment a Narbona, els seus amics aconsegueixen trobar-ho, i finalment pot fugir en el vaixell “ Cuba ”, quan ja s’havia iniciat la Segona Guerra Mundial, amb destinació a Amèrica, i en companyia del seu fill Francisco, qui també seria pintor i professor de pintura.

L’11 de gener de 1940, Gausachs va ser trobat a Santo Domingo. La seva primera participació documentada en una exposició va ser privada, celebrada en la residència de l’agregat naval de la legació de l’Ambaixada dels Estats Units a la República Dominicana el 31 de juliol de 1942, i va estar dedicada a la pintura espanyola contemporània. Aquest mateix any va participar en la Primera Exposició Biennal d’Arts Plàstiques que es va celebrar al país, i a l’any següent en una d’Autoretrats, gènere que va conrear amb una certa freqüència i extraordinaris resultats, i amb la qual es va inaugurar la Galeria Nacional de Belles Arts, que tant va significar per a l’art dominicà dels anys quaranta.

En 1944 va participar en una exposició que va organitzar la Comissió de Refugiats Espanyols per a la Commemoració del Centenari de la República Dominicana, a més de la Segona Biennal d’Arts Plàstiques, on va guanyar el Tercer Premi, que va ser el corresponent a la categoria de paisatge, pel seu oli “Haina”.

Aquest mateix any va ser nomenat professor de l’Escola Nacional de Belles Arts, inaugurada a l’agost de 1942 amb un claustre compost principalment per professors europeus exiliats, tant republicans espanyols com jueus centreeuropeus. Poc més d’un any després, i després de tornar d’una estada temporal a Veneçuela, Gausachs va ser nomenat subdirector de l’Escola, i posteriorment se li va oferir la direcció, que no va acceptar.

També en 1944, del 30 de gener al 15 de febrer, va realitzar la seva primera exposició individual en el Diumenge de Rams. Aquesta mostra, fonamentalment paisatgística, ens mostra el descobriment de «una altra mar», el Carib, per part d’aquest home del Mediterrani, prèviament fascinat pels paisatges costaners i el sol de les illes Balears.

En 1945 va residir un temps a Veneçuela, on va exposar en el Museu dels Caobos. En 1948 va participar amb una obra fora de concurs, que no obstant això va ser premiada, en la VI Biennal Nacional d’Arts Plàstiques de la República Dominicana.

En 1953, Gausachs va exposar en l’Institut Cultural Dominicà Americà, on va presentar, entre altres, els seus primers estudis sobre l’art negre, possiblement els primers realitzats per un artista a la República Dominicana. En 1954, va presentar una retrospectiva en l’Aliança Francesa. En 1953, va participar en dues col·lectives organitzades pel Cercle Nacional d’Artistes, i en 1954 va ser membre del jurat del concurs d’art que es va celebrar en l’Institut Cultural Dominicà Americà.

A l’octubre de 1954, va participar en una exposició d’art religiós que el grup catòlic Absis va organitzar en els salons de la Societat Literària Dominicana.

En 1955, Gausachs va participar en una important exposició internacional organitzada per la Societat Literària de Caracas, on va representar a la República Dominicana.

També les figures de negres i mulats de Gausachs, que algú ha considerat descendents dels gitanos de Nonell, mereixen ser esmentades. No menys important és una iconologia de vegetació i figures, de manglars, peixos i animals fantàstics que defineixen una visió fantàstica i màgica del Carib.

Des de la seva defunció, se li han dedicat diverses retrospectives: a Santo Domingo, a la Casa d’Espanya en 1963, dues en la Galeria d’Art Modern en la dècada de 1970 i una en la Cafarelli, i en 1983 a la Ciutat dels Artistes d’Alts de Chavón. Una altra en 1964 en la Galeria Syra de Barcelona, ​​que ja en 1950 li havia dedicat, en vida de l’artista, una retrospectiva que pot considerar-se l’inici del redescobriment de Gausachs a Espanya.